« Perforarem, nena, perforarem »: l'eslògan de campanya de Donald Trump va marcar la pauta, i certament no era un eslògan ecològic. Arran de la seva elecció el 2024, sis grans bancs dels EUA van anunciar la seva retirada de la Net-Zero Banking Alliance (NZBA). Aquest programa de les Nacions Unides, que tenia com a objectiu, entre altres coses, deixar de finançar els combustibles fòssils i havia reunit més de 150 bancs a tot el món en aquell moment. Però des de llavors, «el programa s'ha estancat», lamenta Christine Marsal , investigadora de Montpellier Research in Management, «tot i que havia conduït a uns progressos increïbles!».

Bons verds

Per ser més precisos, va ser la combinació de la NZBA i les regulacions europees desenvolupades des del 2020 com a part del Green Deal el que va permetre al sector bancari iniciar la seva transició ecològica. «Europa té aquesta enorme força de proposar estàndards que estableixen objectius comuns. Així s'ha implementat tot un conjunt de regulacions que introdueixen noves obligacions per al sector bancari», assenyala el professor, que ensenya ciències de la gestió a l' IAE .

Per garantir el compliment, molts bancs han creat càrrecs, o fins i tot departaments sencers, dedicats al canvi climàtic. La seva missió? «Establir indicadors que permetin establir objectius i informar sobre la feina realitzada en suport de la transició mitjançant informes detallats i fàcilment accessibles, tal com exigeix ​​la Unió Europea», explica l'investigador.

Però, com pot un banc ajudar a protegir el planeta? «A través dels bons verds , que han experimentat un ràpid creixement arran de l'Acord de París». Aquests bons poden finançar energies renovables oferint als clients inversions en aquest sector, així com recerca i desenvolupament i transport, promovent préstecs per a cotxes elèctrics o reformes de la llar amb eficiència energètica, entre altres coses. Però els bancs encara han de convèncer els seus empleats perquè venguin aquests productes i els seus clients perquè els comprin.

Estructura forta

Christine Marsal va dur a terme un estudi de cas amb un gerent de RSC (responsabilitat social i ambiental corporativa) contractat per un banc regional de Montpeller ( “Asimetria d'informació en la lluita contra el canvi climàtic: evidència empírica d'un banc regional francès basada en la teoria de l'estructuració” , 2024) . La investigadora va poder dur a terme dues rondes d'entrevistes amb empleats del banc i obtenir accés a diversos informes per tal d'entendre com s'està duent a terme la transició dins d'una sucursal bancària.

La seva tesi? Demostrar que un canvi en les pràctiques és possible gràcies a un procés dual que implica estructures internes i externes. «Aquesta teoria, coneguda com la teoria de l'estructuració forta , va ser desenvolupada pel sociòleg australià Rob Stones », explica . Argumenta que el canvi dins d'una organització pot ser impulsat tant per actors clau –que influeixen en les estructures internes dels individus alterant les seves creences per enfortir, per exemple, el seu compromís amb la lluita contra l'escalfament global– com per les pròpies organitzacions, modificant les estructures externes mitjançant la creació d'un departament dedicat al canvi climàtic o organitzant sessions de formació, grups de discussió, etc.

Un cas especial

«El que em va convèncer de dur a terme aquest estudi de cas va ser el perfil d'aquest gerent de RSC», explica Christine Marsal. «Viu i respira el seu compromís i fa tot el possible per educar els altres sobre les normatives i convèncer els empleats de la necessitat de complir-les. De fet, tots els participants a les entrevistes que vaig dur a terme reconeixen el seu carisma i la seva influència significativa». En particular, aquest gerent ha establert una xarxa d'ambaixadors dins del banc que actuen com a enllaços a tota l'organització.

Les entrevistes realitzades per l'investigador també van revelar resistència entre alguns empleats. "Per a ells, aquesta regulació és un disbarat; volen fer negocis i creuen que els financers no tenen res a dir interessar-se pels oceans". També hi ha resistència entre els clients del banc, als quals Christine Marsal va poder arribar a través d'una sèrie d'entrevistes realitzades pels seus estudiants, en què la por a una inversió incerta, sobretot quan es tracta de productes verds, o les sospites de greenwashing sovint actuen com a elements dissuasius. "Això reflecteix una manca de confiança en els bancs, però també demostra que quan es tracta de diners, el medi ambient ja no és realment la prioritat".

En el bon camí

Aquesta observació no impedeix que l'investigador tregui una conclusió positiva d'aquest estudi de cas. I tot i que aquestes conclusions es limiten a aquest banc i estan estretament lligades a la personalitat d'aquest gerent, Christine Marsal afirma: "Les coses estan canviant. El sector bancari està evolucionant. I les estructures i les actituds dins del sector estan madurant, igual que les dels clients, no tots, però alguns. La sentència de la NZBA és sens dubte un signe negatiu, però alguna cosa està en marxa". Tot i així, aquest camí ha de ser verd.

Font original: [LUM#23] Els bancs es tornen verds i contra tot pronòstic – Universitat de Montpeller