L'extinció massiva de finals del Triàsic, fa 201 milions d'anys, està relacionada amb el vulcanisme que va resultar de la fragmentació de Pangea i que va bombar grans quantitats de CO2 a l'atmosfera, provocant un escalfament global extrem de 5 a 10 graus Celsius. Com a resultat, la vegetació dominada pels arbres va col·lapsar i els paisatges altament pertorbats van ser colonitzats per falgueres que van formar sabanes a grans extensions del que ara és el nord-oest d'Europa. Una nova investigació d'un equip internacional liderat per científics de la terra de la Universitat d'Utrecht i publicada a Nature Geoscience el 21 de juliol de 2026 ha descobert que aquestes sabanes de falgueres eren propenses a cremar a gran escala, en què les falgueres mateixes actuaven com a combustible que avivava les flames.
Com rastrejar els incendis forestals en temps profunds
L'equip de recerca va tenir accés a material sedimentari excepcional de 4 nuclis de perforació, inclòs un nucli de 640 metres de llargada perforat recentment al Regne Unit. L'equip va generar registres de paleoincendis basats en l'abundància de carbó vegetal fòssil i molècules orgàniques que es formen en el fum emès pels incendis forestals, els anomenats hidrocarburs aromàtics policíclics (HAP).
Secció del nucli del nucli Prees-2 perforat al Regne Unit el 2021. Fotografia: Teuntje Hollaar.
Combinats amb registres de pol·len i espores, aquests registres indirectes mostren un període d'intensa activitat d'incendis forestals durant l'interval d'extinció principal coincident amb la proliferació de falgueres. Tanmateix, els registres de carbó vegetal es poden malinterpretar quan trossos més grans de carbó vegetal es descomponen en fragments més petits a la mostra. De la mateixa manera, els HAP emesos durant els incendis forestals no necessàriament aterren a prop dels incendis forestals, i és possible que les molècules no es conservin en absolut. Per tant, l'equip va idear una nova manera de rastrejar l'activitat dels incendis forestals en temps profunds.
« La novetat d'aquest estudi va provenir de l'anàlisi dels canvis de color dels microfòssils orgànics», explica el Dr. Bas van de Schootbrugge de la Universitat d'Utrecht, autor principal de l'article. «Vam utilitzar una tècnica senzilla i de molt baix cost que quantifica la "foscor" del pol·len i les espores fòssils, l'anomenat Índex de Foscor Palinomorf».
«Ens va sorprendre força el fenomen.»
Dr. Bas van de Schootbrugge
Patrons de coloració
Normalment, el color dels microfòssils orgànics pot canviar quan queden enterrats en sediments, a causa dels canvis de pressió i temperatura. A mesura que els sediments s'enterren més profundament amb el temps, la temperatura augmenta amb la profunditat, fent que la matèria orgànica continguda es cuixi progressivament. Com més profundament, més fosca.
« Però aquí hem trobat un patró molt diferent », diu Van de Schootbrugge. En les mostres més antigues i profundes dels nuclis, el pol·len i les espores són de color clar, però el pol·len i les espores del mateix interval d'extinció es tornen progressivament marrons extremadament foscos. Després de l'extinció, els colors tornen a un groc clar. «Ens va sorprendre força aquest fenomen, ja que es produeix en els 4 nuclis exactament al mateix temps, per la qual cosa no podria haver estat relacionat amb l'enterrament dels sediments, ja que les quatre conques van experimentar històries geològiques molt diferents», explica Van de Schootbrugge.
Exemples d'espores de falguera fòssils d'abans i després de l'interval d'extinció massiva del final del Triàsic (esquerra) i espores de falguera fòssils de l'"interval de l'espiga de la falguera" que s'enfosqueixen a causa de la carbonització durant els incendis forestals. Fotografies: Bas van de Schootbrugge.
La 'Zona Fosca'
L'índex de foscor del palinomorf utilitza l'espectre de color RGB mesurat amb una càmera connectada a un microscopi òptic i el converteix en un valor mitjà en escala de grisos que es pot comparar entre mostres dins dels nuclis, però també entre nuclis de diferents ubicacions. L'equip va generar 15.000 mesures tant de pol·len com d'espores de plantes que es van produir abans, durant i després de l'extinció. En comparar el pol·len dels arbres i les espores de les falgueres, va ser possible excloure qualsevol efecte biològic específic dels grups de plantes.
«Tots els grups de plantes mostren el mateix efecte, la qual cosa és una forta indicació que va ser el resultat d'una força externa». En comparar els canvis de color dels microfòssils amb els altres indicadors d'incendi, l'equip es va adonar que aquesta «Zona fosca» reflectia incendis forestals prolongats i intensos en l'interval del pic de la falguera. «L'enfosquiment se superposa exactament amb el pic de la falguera, l'interval d'extinció principal i l'abundància elevada de carbó vegetal i HAP».
"Les falgueres són plantes realment extraordinàries."
Dr. Bas van der Schootbrugge
Infern del Triàsic
El creixement explosiu de les falgueres dins del principal interval d'extinció va ser el resultat d'una combinació de factors, com ara la desforestació, l'erosió del sòl, el fort escalfament dels gasos d'efecte hivernacle i l'activitat dels incendis forestals. Van de Schootbrugge: "Les falgueres són plantes realment extraordinàries que han resistit moltes crisis al llarg de la història de la Terra, i algunes espècies es poden adaptar a alguns dels ambients més extrems. Es poden considerar veritables espècies de desastres".
Algunes falgueres es poden estendre ràpidament per paisatges alterats, i els incendis forestals poden estimular les falgueres a estendre's encara més i més ràpidament. Tot i que les falgueres es cremen soles, poden tornar a créixer ràpidament a partir de sistemes d'arrels subterrànies, superant la competència d'altres plantes en el procés. Aquest efecte probablement va tenir un paper important en la durada de l'interval d'espiga de les falgueres, que s'estima que va durar des de 40.000 anys fins a potser 300.000 anys.
Falgueres pioneres en el paisatge alterat després del gran incendi forestal del 2022 que va arrasar el parc nacional de la Suïssa Bohèmia (República Txeca). Fotografia: Bas van de Schootbrugge.
Escales de foc
«Quan les falgueres s'assequen, les gruixudes estores actuen com a combustible ideal per desencadenar incendis forestals massius», explica Van de Schootbrugge. L'extracció de males herbes i les falgueres pioneres van formar sabanes de falgueres generalitzades, i algunes espècies van funcionar com a escales de foc mentre ofegaven altra vegetació. «Les falgueres van respondre i van lliurar el combustible que va avivar les flames, provocant repetits incendis forestals massius. Un món realment infernal».
«La lliçó que podem aprendre d'això és que la combinació del canvi climàtic, la desforestació i la propagació d'espècies oportunistes pot proporcionar tots els ingredients per a una tempesta perfecta», conclou Van de Schootbrugge.